La humanització dels hospitals

Els pacients, a banda de malalts, són persones. Des de fa uns anys els mateixos metges comencen a plantejar-se la necessitat d'humanitzar els hospitals i allunyar-se de l'asèptica visió del professional de la medicina com a ens impertèrrit, centrat únicament en eixa part concreta en què s'ha especialitzat, sense considerar l'ésser humà des d'una perspectiva holística, on més enllà del cos, està la ment i l'esperit, siga quin siga el concepte que tingues d'aquest.

El doctor Favaloro diu que "La medicina, sense humanisme mèdic, no mereix ésser exercida". I no només sense humanisme mèdic, diria jo, sinó sense humanisme en general. Pense que una persona pot sanar, millorar, abans i de manera més duradora quan es tracten totes les parts del seu ésser, i no únicament la física, o únicament la mental, o únicament l'espiritual.

En aquest sentit, és importantíssim humanitzar el context hospitalari en què els infants i els adolescents es veuen immersos. I, en aquest sentit, les aules hospitalàries juguen un paper rellevant.

Ja ho deia Lisazoaín (2016), que l'ensenyament als hospitals humanitza l'estança i ajuda a previndre els efectes negatius no només dels tractaments mèdics, sinó també de l'estança a l'hospital en si mateixa.

Així, les UPH tenen eixa capacitat de transformar el període hospitalari - a priori negatiu i traumàtic - en una experiència emocional d'aprenentatge funcional, significatiu i memorable. Humanitzar les esterilitzades sales de l'hospital està en l'essència de les propies aules hospitalàries.

Així, davant una hospitalització prolongada, una aula hospitalària esdevé un oasi emocional, que ajuda a evitar la interrupció de les relacions psicosocials i psicoafectives dels xiquets i xiquetes.

Heus ací quan arriba la gran pregunta que tantes vegades m'he fet: què preval a les aules hospitalàries, la salut o l'educació? Està clar que la raó de ser d'aquestes és la continuïtat educativa de l'alumnat, però del que no hi ha dubte és que no existeix l'accessibilitat cognitiva sense accessibilitat emocional.
Aleshores, responent a la gran qüestió, pense que cap de les dos és prioritària, sinó que es tracta de trobar un equilibri, un punt intermedi, la mediocritas aurea entre el benestar i l'educació, que l'educació no siga una fi, sinó un mitjà per aconseguir millorar la salut de l'alumnat, i viceversa.

L'hospital, advers en essència, provoca una pausa, un parèntesi, en tot allò que havia estat planejat per al futur - viatges, celebracions, cites... - i, també per descomptat, esdevé una barrera indiscutible a l'aprenentatge, a la participació i a l'accés de l'alumnat a l'educació.

És, per tant, la nostra obligació, com a docents, lluitar contra aquestes barreres i aplicar mesures que permeten l'accessibilitat universal dels nostres alumnes amb independència que aquestes siguen transitòries o no.

He pensat a compartir amb vosaltres una infografia amb allò que considere que són les claus per a col·laborar en la humanització dels hospitals a través de les aules hospitalàries:

Publicació sota llicencia Creative Commons