Malaltia i salut: com afecta l'hospitalització el nostre alumnat

En la seua Carta Fundacional, allà pel 1946, l'OMS va definir la salut com "un estat de complet benestar físic, mental i social".

Aquesta concepció del terme "salut" ha evolucionat des d'aleshores, sobretot pel caràcter estàtic que aportava l'adjectiu "complet" a la definició. Posteriorment se n'introduiria el caràcter dinàmic, ja que s'entén que la salut i la malaltia no són antònims purs, sinó que esdevenen dos punts contraposats entre els quals es pot trobar tot un ventall de situacions o nivells de salut. O de pèrdua de salut. Ras i curt i per a entendre'ns: una persona amb un refredat no és una persona completament sense salut simplement per estar malalta.

Així, en aquesta franja de vaivens, la salut i la malaltia venen condicionades per diversos factors que es mobilitzen alhora i de manera interrelacionada, i que depenen de variables biològiques, psicològiques i socials.

Per tant, és important entendre que cada persona respon a la malaltia atenent a diversos factors, com ara les característiques personals, familiars, socials i culturals. Per aquesta raó, hi ha persones que van al metge amb uns símptomes que, per a d'altres, són insignificants. I aquesta decisió no només és personal, sinó que ve influïda pel seu context, és a dir, per com s'han considerat eixos símptomes en la seua societat o en la seua pròpia cultura. Per exemple, a ma casa no es va al metge per un refredat i jo, en conseqüència, evite anar-hi en aquests casos.

Rudzhan Nagiev/Getty Images/iStockphoto

 

No cal dir que també els factors cognitius i socioafectius són fonamentals per a saber com cada persona entén els problemes de salut. Aquests aspectes relacionats amb la comprensió del significat que s'atorga a la malaltia ens interessen sobretot pel que fa a la infància i l'adolescència. Com entenen la malaltia les criatures o els adolescents? Quines són les manifestacions principals quan es dona una situació de malaltia en les primeres etapes de la vida?

- En la primera infància (0-3 anys) les criatures comencen a desenvolupar nivells bàsics de confiança i experimenten el sentiment d'autonomia i independència en funcions bàsiques (caminar, deixar el xupló, manipular objectes...). Per aquesta raó, la malaltia, la separació de la família, i un entorn estrany com ara el que pot suposar un hospital, poden transmetre sensació d'inseguretat, por a l'abandonament i una ansietat que es deriva d'aquesta. Així, es poden observar regressions en conductes autònomes que ja havien sigut assolides (tornar al xupló, tornar a gatejar...).

- Entre els 3 i 6 anys els infants desconeixen què és una malaltia i l'associen als símptomes (els granets, la tos...) i poden pensar que es tracta d'un castic i, per tant, tindre un sentiment de culpa, amb la consegüent por a dir que no es troben bé. Hi ha especial por pels procediments quirúrgics.

- Entre els 7 i 11 anys comencen a desenvolupar-se habilitats socials i estratègies d'aprenentatge que forgen un sentiment de seguretat. Progressivament, van desvinculant la malaltia únicament dels símptomes i s'acaba associant a un mal funcionament del cos. La malaltia esdevé un perill en el sentit que pot donar lloc al fracàs escolar i al rebuig dels iguals, fet que els produeix frustració i baixa autoestima, sobretot en cas d'hospitalització.

- A l'adolescència augmenta la necessitat de dependència i la preocupació pel cos, la identitat sexual i la imatge corporal. L'adolescent ja és capaç d'entendre la malaltia, tant des d'un aspecte fisiològic com psicològic. La malaltia, i sobretot quan requereix hospitalització, trenca la possibilitat d'autonomia i produeix tota una sèrie de pors relacionades amb la integritat física, a ser diferents dels seus iguals, a la pèrdua de control i a la mort. 

Entendre aquestes manifestacions esdevé clau per a entendre les reaccions que l'hospitalització pot provocar en el nostre alumnat durant la infància i l'adolescència. L'hospitalització és estressant a totes les edats, però amb més raó en aquelles persones que no poden entendre del tot allò que està ocorrent al seu voltant i que es veuen sobtadament en un entorn estrany i poc confortable, amb normes rígides i olors estranyes. En la següent imatge podeu observar les principals reaccions que es troben, segons Lizásoain (2003), en els menors ingressats a un hospital:

Així doncs, un dels objectius principals de la pedagogia hospitalària, com a eix articulatori entre l'educació i la salut, és el d'aconseguir el major benestar i la millor qualitat de vida possibles per al nostre alumnat en situació d'hospitalització. La nostra tasca docent, la nostra manera d'afrontar la situació de malaltia, influeix indubtablement en el procés d'adaptació de la persona malalta. No es tracta només de conéixer com percep el nostre alumnat la malaltia, ni de reconéixer les reaccions que se'n deriven, sinó de fomentar la reducció d'aquestes a través d'una atenció integral centrada en la persona i en la seua família.

Es tracta, en definitiva, d'aprofitar el context hospitalari i de malaltia com a ferramenta ja no només per a l'aprenentatge, sinó també per a oferir estratègies d'afrontament efectiu que contribuïsca a l'equilibri emocional i a la reducció de l'estrés, ja no només de l'alumnat, sinó també del context en què es mou.

Continuem!

Font: Molina, M. Cruz (2020); Pedagogía hospitalaria. Claves teóricas y enfoques para la práctica. 

_________

Recorda que pots seguir-nos a Instagram fent click en la següent imatge:

Publicació sota llicència Creative Commons